Sovint, quan viatges pel món, la gent et demana d'on ets. Sovint, per evitar conflictes, contestes "de Barcelona", tot i no ser ben bé cert. Segurament, hom afegeix "ahhh, espanyols" i ja la tenim liada.
Jo ja fa temps que tiro pel dret i dic que sóc català. I si pregunten, que preguntin. Però com a mínim que ho sàpiguen. Dir que ets de Barcelona (o de prop) no vol dir que siguis espanyol.
L'altre dia, llegint un diari, vaig trobar una "possible solució". En un estira i arronsa al parlament espanyol, aquell en el qual ara hi som, però d'aquí a uns anyets (pocs) ja no hi haurem d'anar, van tractar aquest tema. Un socialista parlava de la presència dels catalans en aquell parlament, afegint que això es deu al fet de ser espanyols. I un diputat d'Esquerra el va contestar, fent al·lusió a la riquesa de la nostra llengua, que no som espanyols... estem espanyols! Aquesta és la diferència entre l'essència del verb ésser i la transitorietat del verb estar.
D'on sou, doncs? Catalans, però estem espanyols... per ara.
P.D. Ep, que, malgrat el que digui el Butlletí Oficial del PSOE-Catalunya, els de Perpinyà són catalans i... estan francesos.